Faré quant puga per a recuperar la meua memòria que va perdent-se a poc a poc.

Començar una vida és lo més bonic que puguen conéixer tots els pares per primera vegada. Primer el sacrifici per a tindre que passar nou mesos, a vegades molt durs. Després d'arribar al món, quina alegria i quina il·lusió amb molt d'afecte i molt d'amor, el que va, etc ...

De xicotets tots sabem com són els xiquets, remenats i atrevits. Jo era un tant així; recorde els meus primers jocs que m'agradava molt jugar amb els xics, jocs com jugar a la trompa, als bufs ... Açò eren dos mitats de cartes juntes en un cor, en el sòl i amb un tacó de goma de sabata o albarca, li donàvem al buf per a guanyar-li al company, també a l'amagatall, a la gallineta cega etc ...

A poc a poc vas creixent, el jugar va canviant i la necessitat nostra vida també. Havíem de treballar com fora per a menjar. Lo primer va ser la corda, però hi ha molta tela, érem una família nombrosa, però res més.

Amb cinc germanes, ma mare i mon pare, que per desgràcia estava malalt i va morir jove, deixant com ja he dit, cinc filles, la meua Regina amb dos anys i fins a catorze anys la major. Quin panorama!.

Tornem a la corda, que era la nostra primera defensa, les nostres primeres fatigues. Les més castigades van ser ma mare i jo, encara que totes ens va tocar prou. Què va passar?, m'explique:

Primer anava ma mare a arreplegar l'espart, després ja anàvem enjorn, lo mateix anàvem a la Lloma, a La Quebrantà de la Seu, Puntal Blanc, La Lloma Els Cloches, que per cert, primer calia estirar l'espart i amb un pal lligat que li cridàvem el Collidor, amb un drap lligat a la nina i enrotllar l'espart, estirar ell i havien vegades que estava molt dur.

La calor, la suor i la set ens atropellava, sense comptar la fam que era tan gran que quan veníem cap a casa no teníem força ni alé per a res. Jo era jove però ma mare em partia l'ànima al veure patir d'aquella manera tan llastimosa. Aigua, bevíem de clocha o tolls que es feien entre les pedres quan plovia i que a vegades estava amb cuquets i “patorex”, però tiràvem un grapat d'espart i ens amorràvem i així ens servia de filtre perquè no passaren les bestioles, que algun passava cap a dins.

I seguim amb la mateixa tragèdia, quantes i totes les vegades que repetíem el mateix treball quasi cada dia perquè no podíem fer una altra cosa, perquè aquella era la més necessària llavors, per a nosaltres. Un altre dia quan agafaríem l'espart, ma mare tenia por però jo tenia menys. Solíem veure fardatxos prou bonics i també colobres per la muntanya i creuem el camí que havíem de passar, quina impressió podia haver-hi en el nostre cos, podeu imaginarlo.

Amb el cansament, la suor i la fam i amb una corda lligada a les espardenyes mitjà trencades i inclús ma mare sense res. I una altra cosa:

Algunes vegades teníem un poc de sort i trobàvem algun carro que llavors llaurarien la terra amb cavalleries i nosaltres, en la càrrega. Ens la deixaven en la carretera, en el cantó de la casa dels meus sogres, la tia María l'Esmotxa que en pau descansen els dos. Prosseguisc ...

Ma mare, com tota mare dels seus fills sempre van patir per a poder donar-los algo de menjar i quan passaven per una vinya, figues, ametles, dàtils de les palmeres de la muntanya i modroños que són saborosos i que crec que eixa fruita s'ha perdut. La ficava en el davantal o un saquet de berenar entre l'espart, al centre i quan arribava a casa, les cinc filles mortes de fam, com agafaríem aquell menjar, imaginároslo?

Ella, la primera cosa que feia, el que recorda, era llavar-se la cara i els peus, etc ... i llevar-se aquella suor, i menjàvem sopes, encara que anaren d'all, però llavors tot era més bo que la fam.

Tenim de tota la vida un hort xicotet ací baix, en la providència, que a ma mare i a mi mai se'ns van acabar les ganes de treballar, estic orgullosa d'haver sigut així, i encara em dura, si no en força, sí en el meu pensament. En l'horta, com no hi havia cap arbre, plantàvem qualsevol classe de verdures, inclús melons i carabasses. Les portàvem a torrar al forn que a ma mare li agradava molt així com les altres verdures com a tomaques, cebes, creïlles, alls.

Quan arreplegàvem estes collites, carregades de l'horta a casa, l'esteníem en canyissos que féiem nosaltres mateixes i sempre tiràvem mà a lo que necessitàvem, tot lo que he anomenat el que abona el fem que féiem en casa dels animals, i sense llandes ni plàstics que llavors res de lo que hi ha ara, tantes porqueries i tanta contaminació. També i no sé com decirlo, teníem una gerra gran en corral que allí féiem les nostres necessitats i ma mare i jo, amb tot el valdre i ganes, omplíem uns cànters a posta per a eixa faena, amb la boca molt ampla, els buidàvem mesclant amb l'aigua i a l'horta a regar. D'allí eixien verdures saboroses i naturals, no això d'ara. Amb els desperdicis i dacsa que agafàvem criàvem conills, ànecs, gallines que era l'única carn que provàvem, excepte lo que a continuació diré:

Anàvem creixent i seguint sense deixar la corda, ja comencem a anar a jornal. Una altra creu, des de les garrofes fins a les olives que l'endemà de les festes d'Agost, tot el poble preparat amb els ganxos de canya, els carros amb els sacs a bolics i tots a matinar i a lluitar per eixes muntanyes caloroses amb molta set i molt de suor a l'hora de menjar. Cansades menjàvem i descansàvem una hora més o menys, i les mosques no ens deixaven. Sense poder dormir res, a les 3 de la vesprada, a repetir fins que el sol no es ficava en la Sierra, no arreplegàvem.

Veníem per les males carretera, totes de terra i pedrots i caminant. Arribàvem a casa ni que dir, ens llavàvem cara i peus i ma mare ens feia el sopar. Alguna vegada menjàvem olla de col, una altra un perol d'arròs amb fesols blancs. Recorde que teníem una font graneta, ma mare l'omplia i les sis menjàvem en la mateixa font.

Un altre menjar que per a nosaltres, sent pobres, era un menjar, i què seria? Eren creïlles amb caldo amb nom d'abadejo. El que diu perquè és una veritat com tot lo que estic escrivint. Amb una corda, anàvem a casa de la Pilarica i ens donava un grapat-te dels retalls i desperdicis de l'abadejo, i amb això, un all, i un sofregit, casserola de creïlles omplíem el budell i feliços com si fóra un menjar. I ara, també vos diré, i creure'm que és veritat, no moltes vegades però sí alguna, i no em recorde de qui nos el que porta casa, perquè ni més ni menys que era alguna colobra o algun fardatxo, el que pela era una carn molt fina.

També vos diré una miqueta més forta, què serà?, ni més ni menys que rates de corral. El Tio Cabo, la Tia María la Polònia i mare el que pot, però com no estan, queda ací. Com teníem molts animals i menjaven, bo, els tiraven quatre grapats de dacsa, blat i bona pastura-vos de salbao, aquelles rates eren més bones que els conills. De tant en tant ja tenies el Tio Cabo o la Tia María amb el seu capassa i la seua caça dins. Li deien a ma mare: “Lina, ja teniu carn fresca”.

I quins feliços érem, amb la qual cosa es presentava. Tornàvem al treball i fent-nos majors, repetisc, arribàvem a patir tant que no sé com el que pot.

Comencem a anar a treballar a la Masia de Porquet i Capellá, també ens va tocar quelcom en eixes Masies. Record del tio Sento el Fabes, el tio Vaig ferrar, i no em recorde més en este moment. La qüestió és que tenien uns camps d'ametlers, d'oliveres, vinyes de raïm que mai arribaven al final i figues, lo mateix.

Baixaven de Gátova, de Marines i d'Olocau, unes quadrilles de xics i xiques, tots a treballar a les Masies del terme d'Olocau, que molts pujaven al poble Dimecres, altres fins al Dissabte no anaven a casa. Primer a arreplegar la collita, per tots els camps veien les quadrilles, després feien una estesa de canyissos en la Masia amb seients de taules de fusta i omplien els canyissos. Amb ganivets o navaixes, tot el món a pelar ametles. Com dic, hi havia una gran temporada que jornals, no faltaven. Guanyàvem tan poc i treballàvem tant que no es pot explicar el que resistíemresistix

També record quan Anita, Tereseta, La Pita i María i Visantica la Collaua i jo darrere, havien camps d'alfals, menjar per a tots els animals del Mas i nosaltres amb aixades xicotetes, rascàvem les males herbes que eixien entre l'alfals perquè es criara verd i tendra. Però era un treball molt fort, a rossegons pel sòl i amb la calor del sol quedàvem fregides. També a rascar ceba, quan les plantaven, si no es llevava l'herba es menjava les cebes més xicotetes.

També recorde a Visantica la Collaua, amb una aixada prou gran, jo si mal no recorde, era per a la Masia. Rascaríem els solcs d'una vinya, tota la mala herba i descobrir els troncs dels ceps, a plegar sarments i quant de treball rústic, més d'home que de dona, però no hi havia on triar. Inexplicable Senyor! Era més fort de lo que un es pot imaginar.

Jo treballava amb molta fatiga, sempre ofegant-me, el que pot Palmira, quan anàvem per les muntanyes de Déu, la qual cosa jo patia. I quan era temps d'anar a segar Palma, a Barcelona, els quatre germans Pastera, Chordi, els dos germans Nasios, primer anaven tots junts, després ja anàvem Batiste i jo, ens allotjàvem en una Masia. Érem molt volguts pels amos. Tots els dies quan segàvem la Pala primer, estàvem 15 dies esperant fins que s'assecava.

Ja començàvem a plegar. Si tallar-la era dur, molt més era plegar-la, perquè havíem de recórrer dos vegades el mateix terreny. Batiste la lligava en feixos i donant voltes anava a per a al fons. Nosaltres baixàvem darrere, arrossegant-nos amb un peu davant i l'altre darrere, per uns casquillars de grava i rostes en les mans i peus, que alguna vegada se'ns infectava amb lo que havíem de carregar amb la creu a costa.

Batiste amb quatre feixos de palma i jo amb dos, lligats amb una soga que la passàvem per davall del braç per a poder arrossegar eixa càrrega tan pesada que ens feien bones fregades en tot el cos, arribàvem al carregador, ens descarregàvem i tornàvem a repetir.

Trobàvem qualsevol classe de bestioles bones i algun perillós. Havien gerres amb aigua en què les bestioles també es ficaven dins, però nosaltres amb la nostra por teníem tanta set que havíem de beure. Moltes vegades anava sola per aquells barrancs perquè Batiste estava un poc lluny i jo no tenia un altre remei.

Ja, a l'hora d'anar-nos arribàvem a la Masia, ens llavàvem i a preparar el sopar, l'Única cosa que necessitàvem era descansar i dormir. L'endemà una altra vegada la mateixa rutina. Si algun dia em quedava en la Masia, era per a baixar a Sitges a comprar el menjar que ens feia falta. Només estava a mitja hora de lluny, però jo a soles pel camí, entropessant amb tot lo que es presentava, tant bestioles com algun desconegut sense dir més. Cagada de por arribava al Mas. També anava més d'una vegada de Gavá amb tren, baixava en l'estació de Vallcarca i allí agafava senda dalt jo sola. Només passava per un Maset, no veia a ningú i el trajecte era més d'una hora. Quan de lluny divisava la masia que llavors estàvem els quatre germans Pastera, i Chordi, se m'obrien els pulmons. Lo que guanyàvem era per a fer lo que en casa no podíem, arreplegar ni una gossa.

Ens va donar el corral de bestiar de la iaia Esmotxa i ens vam fer la primera part de la casa on estem vivint. La vam fer en tres tongás. I recordant un poc arrere, i açò va ser fa tants anys que féiem corda, que donàvem la volta fent corda a totes les pomes del barri. També ens n'anàvem al Trinquet i pujàvem a les finestres del Castillo per a fer corda, que per cert feia maromes amb dos rodes o lligats, que posaven a una distància de 20 o 30 metres, tallaven les piteres, només deixaven l'ull i feien el fil de pita. Quan ja tenien el fil fet, el que trena feien sogues, el fil més fort d'aquell temps.

Ah, ja ve una altra cosa. Estant fent corda, pujades en les garroferes, ens van donar la mala notícia que havia esclatat la guerra. Totes espantades, com ens anàvem a imaginar lo que ens esperava ací. Van començar a fer refugis pels carrers per a protegir-nos de les bombes. Des de la porta de la Tia Lina fins a la de Tereseta Blay, creuant “el planet”, era una galeria i allí ens ficàvem quan venien els avions. Hi havia un home damunt de la Peña Maimó amb una bandera, crec que era blanca, i quan venia, movia la bandera, i tot corrent als refugis, que en les cases del Pla del Castell i en totes tenien. El poble es va omplir de soldats, hi havia un regiment en els corrals del llavador.

Tots els morts de fam, tots els dies agafàvem gerres o cassets i ens n'anàvem que ens posaren la malta i amb algun tros de divertit encara que fora dur, ens féiem sopes, a mig dia lo mateix, el ranxo que els sobrava el que repartiarepartix

Un dia, Anita, Tereseta la Collaua, jo i més, estàvem en el fons de la caseta Porquet, arrancant ordi, van passar els avions i amb molta por, van ser a descarregar una bomba a casa de Periquito, quedant entre les runes un tio de la Casa, que per cert no el que matarmata i tres o quatre més en el Pou de Mañes. Allò ja ens va cagar, vam agafar dos o tres famílies, i vam ser a parar a la Coveta del Bandoler, carregades de trastos i creïlles o lo que teníem. Allí vam ser a parar. Inclús vam tindre sort que hi havia un aljub prop que estava ple d'aigua. D'allí ens traslladarem al Corral del Campillo del Tio Ruperto i entre el corral i les garroferes, sense faltar-nos l'aigua de l'Aljub, no sé quant de temps va passar.

En guerra, vinga a anar-se quintes d'hòmens per a Extremadura, Saragossa, Terol, per a totes parts hi havia guerra. Eixos fronts tan sagnants, tants morts queien per totes les bandes, moltes famílies no van saber mai més de marits i fills. Finalment, la quinta del biberó, unes criatures que a Olocau va deixar una empremta que mai s'esborrarà, quasi van morir tots, tots els pares estaven destrossats.

Va acabar la guerra. El Mas de Champin, ple de militars, es van anar tots a les seues terres. La Masia va quedar buida. Havien caps grossos però van quedar moltes coses de valor. D'Olocau van ser uns quants carros i van disfrutar arreplegant lo que més valor hi havia en joies i altres coses que lo que mai se sabrà de veritat. Els que vam ser darrere i caminant, vam agafar lo que ningú va voler, recorde només unes tisores ... i s'acaba la memòria.

La postguerra va ser molt dura per a la pobresa, que hi havia molta. Nosaltres cinc germanes sense més remei, cada una es va posar de criada. La Tere en el forn que tenia el Tio Roque i la Tia Dolores. Vicenta en la carnisseria del Tio Pepe i la Tia Paca. Llavors es mataven els animals, corders i porcs en casa del Tio Pepe el Cabrer, era l'escorxador. Treien una taula gran al carrer i entre cinc o sis hòmens, lligaven les potes al porc, li clavava el ganivet al coll i davall en el sòl, un llibrell gran. Allí s'agenollava la Tia Elvira de Lluiset i amb les mans, sense parar de moure perquè no es quallara, treia una bromera i unes baves, que allò deien que era la ràbia de l'animal, els budells i potes.

El pobre Visantica la Lina escaldava les potes, i els budells, carregada al barranc per on corria molt l'aigua, el que neteja i per a casa després amb les potes i els budells, tot per a fer una tanda, i la sang, tant de corder com de porc, amb uns llibrells xicotets eixia casa per casa pel vaig poblar. Tots li compraven aquell menjar. La sang ens agradava amb deliri, fregida amb ceba o sola. Les potes, féiem tanda amb unes potes i un sofregit, que els dits se'ns apegaven de la gelatina.

Bueno, jo vaig estar de passejadora cuidant dos germans molt xicotets. Jo tampoc era molt gran, només vaig estar un mes i em van pagar dos pessetes, bon negoci, no vos pareix bé?

A continuació la Tere i Carmen se'n van anar al Grau. La major de trenta o quaranta pessetes que guanyava, inclús ens manava algun paquet amb abadejo i llandes de sardines. Lo que sobrava era per a fer-se l'aixovar, que si mal no recorde es va casar per l'estil que jo. No va arribar a mitja dotzena de llençols i quatre tovalles. Després vaig ser jo, i no volia estar. Vaig estar un any o dos. Em vaig canviar de casa, vaig estar set anys en la mateixa casa ...

Ja ens anàvem casant. Jo vaig ser a viure a Gavá, primer a casa de la meua cunyada Miracle i quan trobem un pis ens en vam anar. Vam estar un any i després tenia les meues dos germanes Vicenta i Regina que treballarien cada dia a la fàbrica de cadenats a Cornellá. Anaven amb bicicleta o amb autobús. Ja es van casar les dos. Regina se'n va anar a França, Vicenta es va quedar en el pis i nosaltres ens vam vindre a Olocau.

Ara demane disculpes, no vull que queden sense estar escrites. I és que quan ens quedàvem de nit fent corda fins a les quatre de la matinada, ens paríem amb el foc i el cresol. No hi havia llum elèctrica, la foscor en totes les coses era com un misteri.

Acabe esta xicoteta història amb molt d'amor i un abraç fort per a qui aprove la meua poca intel·ligència.