El any 1936, data fatídica per a Espanya. Una guerra que va durar tres anys ...

Va començar la guerra quan els xiquets i xiquetes d'Olocau anaven a prendre la comunió; els xiquets i xiquetes de Marines la van haver de prendre a Olocau, ja que ha causa de la guerra, l'Església de Marines es va veure devorada per les flames.
Molta gent tènia la necessitat de traslladar-se a casa d'alguna família pròxima ja que les cases, o estaven ocupades per tropes militars, o estaven mig en ruïnes.
En paraules d'una supervivent d'eixa època, en eixe mateix escenari, ens compta:
- Teníem molta por al sentir aquelles veus d'hòmens armats amb escopetes, ordenant a dones, saquejant cases, robant material religiós de l'Església, allò, la veritat, donava molta por. -
En el Pla de la Torre, situat a les afores d'Olocau, hi havia un pou on a capellans i monges els tiraven i els prenien amb gasolina, agarrant-los foc vius.
A la nit, sobre les tres i les quatre de la matinada, hòmens armats cridaven a les portes, emportant-se amb si a persones innocents, executant-les lluny de casa perquè els seus familiars no els veren.
Per aquella època, les mares es quedaven sense marit ja que els obligaven a estos a què foren al front. Quan els feien falta mes hòmens, agafaven a la crida "quinta del biberó", adolescents de 17 anys ...
Un matí mentres les famílies treballaven en el camp, veien passar a avions cap al front, que llavors, es trobava a Terol. Uns d'eixos matins, dos avions, cada u del ban contrari, es van batre en dol en la part alta del cel d'Olocau. Dos bombes són les que van caure a Olocau; una per la zona del Barranc del Carraixet, i una altra en ple centre d'Olocau, en el Pla del Castell.
Quan va acabar la guerra, gent experta venia a Olocau a prendre declaracions als supervivents, amb tal de tindre per escrit i per a la resta dels temps, les vivències d'un poble immers en la més cruel de les guerres a Espanya, la del '36.